Lo revèrs de l’ombra

Tantes sòmis m’acampan e me mandan d’escriure
Ai pus mot a dire
Me còsta parlar
E aquí que me cal trobar,
çai qu’ausir,
Lo silenci.
Escritura comanda
Escriure es obesir
Sap a libertat,
Amar e frigid

Per fin, una ombra se dreça
pus negra, pus insistenta que las autras.
L’aganti, la teni.
Qué me còntes, ombrinha, gorrina?
Que vengui çai, pus al rasi, per aquel jaç
que pud ton olor de mala femna
Carònha
Ta susor brutís los lençòls
Fasques pas la dròlla !
Quò vendrà.
Soi òme, pasmens.

Los braces ben naut cap al cèl de las velhadas
Quantes n’avètz far gisclar, estrangièrs en lor lièch,
tu, los teus ?
Mespresant ben pro
aqueles paures frustrats, emposcats, deliquescents autors,
pecaire !

Me porgisses la bonheta
Pud a labor, sang e sursor
Bada los espaimes d’escrivans falits
Pichonas mòrts sens frut
Te renes, fas la èsperras,
Crides lo damnat, un dels filhs seus que la vida lòga
Ton esquina, gaireben de carn,
racònta los vans esfòrç per la sasir
Emponhar lo revèrs de l’ombra